Benvingut(da), Visitant. Per favor ingressa o registra't. Did you miss your activation email?

Missatges

This section allows you to view all posts made by this member. Note that you can only see posts made in areas you currently have access to.


Temes - Rul

Pàgines: [1]
1
Cròniques / Crònica NYC Marathon
« el: 23 de Novembre de 2009, 16:48:41 »
  NYC Marathon
Aquesta és la petita història de la Marató del passat diumenge 1 de Novembre a New York. Tot va començar l’any passat, apuntant-nos al sorteig de la inscripció amb l’esperança que no ens toqués per anar tots junts al cap de 4 anys. L'any passat li va tocar a l'Albert, i aquest any ens vam tornar a apuntar amb l'esperança que no toqués però… BINGO!! Càrrec amb dòlars amb el remitent de NYC MARATHON. La primera reacció va ser trucar al Marc i al Patxi per veure si havia tocat a algú més. I no, no havia tocat a ningú més. Si hi anava, hi hauria d’anar sol. Més tard, sé que l’Alfons i el Josep Maria també hi van. Millor, en cas que hi vagi no estaré sol. Aleshores és el moment de prendre la decisió, vaig o no vaig?? Em preparo sol per una Marató al Novembre?? Penso en tots els pros i contres i finalment decideixo anar-hi, és una oportunitat única que no es pot deixar pasar.
Aprofitant que s'ha d'anar a New York, modifico les meves vacances per poder estar una setmana sencera i muntem una expedició de 6 persones, 4 socis del Run2Live (Alfons, Josep Maria, Cris i jo) i dos infiltrats més (els meus pares). Passa l'estiu i comencen els entrenaments. Al principi són molt durs per la calor i cada cop es fan més pesats perquè molts són el solitari. El temps va avançant i em marco l'objectiu de fer-la per gaudir de la ciutat i acabar-la en menys de 4 hores. Havia de ser realista, durant el mes d'Agost no vaig fer gairebé res i tampoc no podia aspirar a marca, em costa molt entrenar sol i ja faria BCN en serio, aquesta era per fer-la tranquil·lament i sense patir. Gràcies al Miki, Albert i Javi (grans consellers!!), modifico l'entrenament i prioritzo les rampes i les tirades llargues en detriment de les sèries, no vaig a fer marca i tampoc vull entrenar 4 dies a la setmana, així que havia de prioritzar alguna cosa.
Van caient les setmanes i les sensacions són bones, sense lesions i els entrenaments que em proposava anaven sortint. Aleshores torna el grup d'Amsterdam. Tots tornen molt contents, fan uns temps brutals i me'n adono que queden només dues setmanes pel gran dia i comencen els nervis de la pre-Marató. Queda poc i vénen al cap les preguntes de sempre "Com vaig?" "M'estic preparant bé?" "Què estaré fent malament?". Per sortir de dubtes, aquell dimarts faig el test, quedem amb l'Alfons i el Josep Maria i gràcies a ells surt bé. Ja em quedo tranquil per fer la marató, puc fer-la realment amb menys de 4 hores i acabar digne, tot i les rampes que els nostres consellers ens expliquen.
Quan queden pocs dies per la Marató tota la nostra existència gira al voltant d'això, nervis, converses obsessives, alimentació... tot!! L'espera es fa molt llarga, però per fi arriba el dia de marxar. Arribem dimarts a NY, 5 dies abans de la Marató i encarem aquells dies per voltar i fer turisme. Total, la nostra pre-marató va ser caminar moltíssimes hores i maltractar molt les cames. Per compensar una mica, el dijous vam fer uns 17-18Km per no perdre ritme i analitzar la part final de la Marató. Central Park no és pla, puja i baixa unes quantes vegades abans de l'arribada. Ens quedem una mica més tranquils al veure ja l'escenari de diumenge, les grades, la meta que ja està muntada, corredors xafardejant com nosaltres... Vaja, només falten 3 dies i ja hi som!! Després de fer els 17-18km del matí, vam anar a recollir els dorsals i com no, a la fira dels corredors. Ens havien avisat moltes vegades, com a malalts del tema hi ha coses que s'han de veure, i la fira dels corredors de NY és una d'elles. És realment impressionant, un espai enorme fet per fanàtics d'aquest esport per a fanàtics d'aquest esport. No ho dubteu, aneu-hi si podeu, és brutal.
Per fi, divendres descansem tota la tarda. Dissabte ens el prenem també de descans, exceptuant la International Race del matí. Per tots aquells que aneu més endavant a fer la marató de NYC, aquesta cursa és un dels punts obligats. És una festa multicolor on tothom porta senyals identificatives d'allà on ve, gorres, banderes, capes, barrets, qualsevol cosa. És una cursa festiva d'uns 4km per Manhattan, des de l'ONU fins a l'arribada de la marató. Per la tarda, anem a la Pasta Party de Central Park. Una altra vegada tenim la sensació que aquesta gent munta molt i molt bé les coses, una organització gairebé perfecte, 5 tipus diferents de pasta per tots els gustos, un escenari preciós, vídeos per motivar-nos de cara a l'endemà ... i fins a mil detalls més. Abans d'anar a dormir, passem pel Madison a veure un Knicks-76ers, visita obligada perquè era el primer partit de la temporada regular al Madison. Aquest partit es mereix una crònica a part, però com que sóc un malalt de bàsquet no ho puc evitar: una decepció absoluta, els Knicks són una puta banda que l'únic que busquen és el lluïment personal. Els Sixers és un equip més digne, però quan els apreten una mica en defensa.... van acabar guanyant els Sixers a la pròrroga.
Al sortir del Madison comença allò tan dur: la nit abans de la Marató. Coordinem rellotges amb l'Alfons, just aquell dia era el canvi d'hora i no ens volíem equivocar a l'endemà. Modifico l'hora del rellotge-crono de la Cris (gràcies!!) i ens acomiadem fins a l'endemà. Aleshores comences a fer repàs mental de les coses, què et falta per anar-ho a comprar, menjar, piles, botelles d'aigua... Al arribar a l'hotel veig els missatges d'ànims de la gent del Run2Live. Bé, bé, els missatges s'agraeixen moltíssim. Preparo la roba de córrer per l'endemà, la roba que llençaré, el sac que farà d'abric i la bossa que deixaré al camió. mmmm faig un segon repàs a tot i en principi tot OK. mmmm espera, faig un tercer repàs i ja ho dono tot per bo. Ara ja si, me'n puc anar a dormir, segur que no em deixo res.
Arriba el dia de la Marató. Quedem amb l'Alfons a les 4:45 al restaurant de l'Hotel, esmorzem bé perquè sortim a les 9:40 i queda massa estona. El restaurant de l'hotel està ple de gent que torna de festa (és Haloween) i de corredors com nosaltres, és una curiosa barreja. Anem cap al Metro i no fa fred, bé. Plou una mica però no molesta gens, bé. El cel no sembla tapat, així que pot deixar de ploure, millor. Ens trobem amb el Josep Maria a les 5:15 i anem cap a la zona Sud de Manhattan. Per anar fins a la sortida de la marató, s'ha d'agafar el ferry d'Staten Island i després uns autocars et duen fins als voltants del pont de Verrazzano, el primer pont la sortida de la Marató. L’estona del ferry a les 6:30-7 del matí és dels records que un s’enduu de NY, és una postal espectacular. Vas cap a fer la marató més important del món i alhora pots gaudir de les vistes de Manhattan des del ferry, absolutament espectacular. Vam arribar a la zona de la sortida cap a les 7:30, dues hores abans de la sortida. Ja havia deixat de ploure i la temperatura no era massa freda, deuríem estar a uns 12-14ºC, perfecte per córrer. Prenem un cafè i esmorzem per segon cop, ens acomiadem amb el Josep Maria i l'Alfons fins després de la Marató. Una forta abraçada, molts ànims i,  evidentment, ens desitgem molta sort.
La sortida de la Marató de NYC està molt ben organitzada, però és molt important no despistar-se, corres el risc de no poder sortir quan et toca. Munten tres horaris de sortides diferents (9:40, 10 i 10:20) i tres corrals diferents per cada un dels horaris, en total, 9 sortides diferents. D'aquesta manera, no tens en cap moment sensació d'embut i pots córrer sense que ningú camini davant teu. Són molt estrictes amb els horaris, és la manera d'organitzar a 50.000 corredors. Després d’entregar la bossa al camió d’UPS corresponent, em quedo durant uns 50 minuts amb un sac com a única peça de roba per sobre de l’equip de corredor, però no fa massa fred i no cal moure’s per entrar en calor. Aleshores vénen els primers moments de solitud, pensant en la marató, pensant que he de fer 42,195km tot sol, pensant en tot el que queda.... Bé, intento no donar-hi més voltes i me’n vaig cap al meu corral perquè el tanquen 40 minuts abans de la sortida.
Ja a la sortida, estem envoltats d’autocars que ens fan de balles, no entenc res i no ho entendré fins que vegi les fotos que envien després. Per evitar que la gent es coli de sortides, posen autocars enlloc de balles, i clar, ningú es cola i tothom surt del seu lloc. De cop i volta es fa el silenci, i sona un música de fons, tots es posen la mà al pit i ... és l’himne americà!! Tots els americans el canten amb un sentiment intens i quan acaba, aplaudiments amb ganes. Després de l’himne, comença el conte enrere, deu, nou..... fins que se sent de fons la sortida i aleshores comença a sonar el New York, New York del Sinatra.
És el primer moment de pell de gallina de la marató, escoltar Sinatra mentre es creua el pont de Verrazzano i es veu Manhattan a l’esquerra és tot un espectacle. Després d’aquest petit moment de glòria, comences a notar les rampes del pont amb les cames fredes i t’adones que ja estàs fent la marató. Bé, començo tranquil i faig el pont molt lent, si estigués el Patxi ja l’hauria perdut de vista, aquest pont puja moltíssim!! Després entrem a Brooklin i es comença a veure allò que tothom explica i que fa posar la pell de gallina, gent a banda i de carrer animant sense parar. Recorrem Brooklin per un carrer recte llarguíssim i es veuen les peculiaritats del barri. Comencen a animar-nos sud-americans (equatorians, colombians, mexicans) i poc a poc comença a canviar el perfil de la gent i ja es veuen afroamericans i més tard ja veurem a rossos i pèl-rojos. Les meves sensacions aleshores són bones, vaig molt tranquil i m’enganxo una estona a dos valencians que volen fer 3:30. Al cap d’una estona, m’adono que van forts i s’escapen, em quedo novament sol i arribo als 10km. Bé, als 10 km ja prenc referències clares de les milles i veig (amb el fantàstic crono de la Cris) que vaig bé de temps. Arribo cap al 15km i cada cop hi ha més animació a Brooklin, bandes de música per tot arreu que fan gaudir moltíssim del trajecte, que per aquesta zona és molt més revirat i hi ha moltes corbes. L’asfalt no està massa bé, prefereixo mirar a terra i anar escoltant a la gent , aquest asfalt perquè ja m’han donar un parell de sustos i prefereixo evitar-ho... Em prenc la primera mitja pastilla de glucosa i bec molta aigua, vaig bé de cames i de coco, estic disfrutant moltíssim però prefereixo anar alimentant-me. Cada milla donen aigua, Gatorade i tenen controls mèdics, la organització és molt bona i no deixen res a l’atzar. Cap al km17-18 ja es comença a veure a gent tocada i t’adones de què és realment la marató de NYC.
Es tracta d’una marató superpopular que hi corre molta gent que no sembla preparada, però la corren igualment encara que triguin 7 hores, la volen acabar i ho faran. Arribo al km 18-19 i la fisonomia dels carrers canvia, silenci gairebé total i poca gent als carrers. Abans de creuar cap a Queens es passa pel barri ortodox de Brooklin i el caràcter d’aquesta gent és absolutament diferent, ens miren com a éssers estranys, i realment per ells ho som. Arribem al pont que creua cap a Queens i tot just passem la primer a mitja. Bé, vaig molt bé de coco i de cames però no queda massa per temut pont de QueensBoro, segueixo bevent i alimentant-me cada 5 km per no perdre forces al final. A Queens hi ha moltíssima gent, em va semblar un barri amb molt més ambient que Brooklin, carrers més estrets, més arbres, més color i un grandíssim ambient ens acompanya. Aquells km per Queens em va passar volant, fins que es veu el pont al final d’un carrer... El pont de Queensboro és el primer punt dur de la marató, és cap al km 25 i les cames ja comencen a patir una mica, però em marco un ritme molt constant i vaig molt tranquil. A part dels corredors, no hi ha una ànima al llarg del pont i únicament es sent la respiració de la gent. Per no començar-me a menjar el coco amb les respiracions de la gent, em poso música a tot drap i segueixo. Arribo al capdamunt del pont i no l’he trobat dur, he aguant bé. Per no perdre el ritme, no apreto massa a la baixada i segueixo fins al final de pont al mateix ritme. Començo a donar voltes de què fer, vaig molt bé i ja sóc al km 26, apreto més?? Tinc molts dubtes i em decideixo a esperar-me fins al km35 per prendre una decisió. Al sortir de pont sentia molt soroll, baixo el volum i des del pont ja se sentia a la gentada que ens esperava al sortir del pont.
La sortida del pont de QueensBoro és un altre moment antològic, el soroll de la gent animant és eixordador, en aquells moment les cames et volen i arribes a un altre gran punt de la marató, la 1st Avenue de Manhattan. S’arriba a la primera avinguda després de girar una corba a la dreta, i es veu una avinguda llarguíssima que sembla que no s’acabi mai. Però les coses no són el que semblen, hi ha tanta gent animant que ni t’adones dels km que porten les cames, córrer per la primera avinguda amb tanta gent animant és indescriptible, tant de bo molts de vosaltres ho pugueu fer algun dia, val la pena!! A més a més, just al fer la corba, sona a tot drap el tema Gonna Fly Now de Rocky,  i  les pulsacions es posen a mil!! S’entra a la primera avinguda pel carrer 59th, i tenia moltes ganes d’arribar al carrer 75th, allà ens esperaven els meus pares i la Cris, per fi algú conegut!! Aquells 26 carrers em van passar volant, vaig veure moltíssimes senyeres i estelades pel camí i veure cada una d’elles era un goig immens, els catalans ens fem veure!! Per fi arribo al carrer 75th i veig als meus pares i la Cris de refiló, hi ha tantíssima gent que no puc ni veure’ls!! Segueixo Manhattan amunt fins a creuar cap al Bronx.
Ja és aproximadament el km33 de la marató i encara vaig prou bé, no he parat de veure ni de menjar i m’està anant bé. Al Bronx no hi ha massa gent, únicament algun afroamericà que també ens mira amb cara d’estranyat, com si fóssim d’un altre planeta. Aquesta estona és de les més lletges de la marató, però alhora de les més interessants pel que representa aquest barri. Després de 2-3km, sortim del Bronx i tornem a entrar a Manhattan, aquest cop per la part Nord, per Harlem. 
Aquesta estona em va semblar força freda, únicament amenitzada per algun grup de gent cantant Gospel pel carrer. Hi ha poca gent animant, només recordo una corba molt tancada on vaig relliscar i gairebé vaig a terra, i poca cosa més. Al sortir de Harlem, entrem a la 5th Avenue, una altra avinguda llarguíssima que enganya, puja més del que sembla. Aquest va ser l’únic moment dur d’aquesta marató, les cames ja duen uns 35km a i tenia ganes d’arribar a Central Park d’una vegada per veure un espai conegut. Em vaig agafar com a referència el Empire i va ser un error, aquell edifici és tant alt que es veu des de massa lluny. Al cap d’una estona, torno a mirar l’Empire i no he avançat!! Em trec l’Empire del cap i miro cap a terra  per no patir de coco, de cames encara anava bé però no volia escalfar-me el cap. L’estona fins a Central Park es va fer llarga, però al arribar al voltant del Park, tot em va tornar al seu lloc, bones sensacions, cap seré.. tot!! Fora el parc i dins el parc tonem a trobar a moltíssima gent que anima i les cames tornen a volar. Es baixa per la Cinquena Avinguda fins a entrar al Park per l’alçada del Metropolitan, l’escenari és preciós i un altre moment per recordar. És tardor i els colors del Park són espectaculars, molts contrastos, fulles de diferents tamanys i colors per tot arreu.. un espectacle!! Paso el km 40 per dins el Park, em noto bé i decideixo apretar, ja no queda massa. Sortim del Park per la Zona Sud-Est, pel carrer 59 fins entrar per Columbus a la zona Sud-Oest i els dos últims km passen volant, hi ha tanta gent animant que només pots córrer sense pensar en res més. Al entrar de nou a Central Park vaig tenir per primer cop la sensació de que ja estava, d’haver fet la tercera marató, però tots sabem que els últims 500m són eterns. Vaig apretar tant com vaig poder i vaig arribar a la meta. La primera sensació va ser de felicitat absoluta, havia baixat de 4 hores sense problemes però havia acabat massa sencer. A nivell personal vaig gaudir moltíssim de l’experiència. A nivell esportiu, no massa content perquè hauria pogut anar per marca, però queda en un segon pla (Javi, ja atacarem BCN 2010!!).
Al acabar la cursa, l’espera fins la bossa és massa llarga. És l’únic punt millorable de l’organització, perquè fins al punt de trobada amb els demés vaig estar una 50 minuts, massa estona al acabar una marató. Després d’aquests 50 minuts i de caminar uns 5-6 fins al punt de trobada, ens trobem amb els meus pares i baixem cap a l’hotel en taxi (visca!!). A l’hotel ens trobem amb l’Alfons, comentem les primeres sensacions, ha fet un bon temps i ha acabat prou content, tocat però content. A l’hora de dinar ens trobem amb el JM, que està com si no hagués fet una marató, quin crack!! La primera cervesa després de la marató és la millor de totes, la gaudim i brindem per tot l’esforç que hem fet i pels bons resultats.
En resum, han estat un dies acollonants amb una gran companyia, la NYC Marathon és una experiència inoblidable que espero tots pugueu fer algun dia i mira, jo la penso tornar a fer algun dia o altre. Això si, espero que amb la vostra companyia!!
 
Salut i km per a tothom!!
   
   

Pàgines: [1]